Primer argument: Bombers Voluntaris, la història al nostre favor

Amb aquest article, enceto una sèrie d'arguments per tal de justificar el model actual dels Bombers Voluntaris de Catalunya.

Primer argument: Bombers Voluntaris, la història al nostre favor

Com a "voluntari" molta gent entén, aquella persona que fa una cosa per ajudar als altres per la seva pròpia voluntat, sense sentir-se obligat, perquè li agrada, per la seva vocació, i que sobretot ho fa d'una manera gratuita i sense rebre cap compensació econòmica. 

A Catalunya, tenim dues classes de bombers: els professionals i els voluntaris. Els professionals son funcionaris de la Generalitat de Catalunya i els voluntaris, son aquelles persones que per la seva vocació benèfica social, presten d'una manera altruista les funcions de prevenció i extinció d'incendis i de salvaments, dins l'estructura de la Direcció General de Prevenció i Extinció d'Incendis i de Salvaments de Catalunya.

Els membres del Cos de Bombers Voluntaris de la Generalitat no tenen la consideració de personal funcionari ni de personal laboral i han de sotmetre la seva actuació als principis bàsics assenyalats a l'article 2 de la Llei 5/1994, de 4 de maig, de regulació dels serveis de prevenció i extinció d'incendis i de salvaments de Catalunya.

La diferència entre uns i altres, és només del seu vincle contractual amb l'administració. Res més. 

Des de fa temps, els sindicats dels bombers professionals estan denunciant que els bombers voluntaris cobren uns diners per fer el seu servei, i que si son "voluntaris" ho haurien de fer de manera gratuita.

Però hem de tenir ben clar, que en cap llei s'especifica que els bombers voluntaris han de prestar els seus serveis gratuïtament i sense cap compensació econòmica. Es diu, per exemple, que presten els serveis de manera altruista, que vol dir "que mira pel bé d'una altre persona". I fins i tot, mitjançant l'article 17 del Decret 246/1996, de 5 de juliol (actual Reglament del Cos de Bombers Voluntaris de la Generalitat de Catalunya) s'estableixen una sèrie de compensacions econòmiques:

a) Incapacitat temporal produïda per accidents en acte de servei.

b) Per assistència a pràctiques.

c) Per assistència a cursos.

d) Per les despeses generades per l’assistència a sinistres i serveis de rereguarda. e) Per les despeses generades per la realització de tasques complementàries de manteniment d’instal·lacions, materials i vehicles.

f) Per les despeses generades per l’assistència a reunions del Consell de Bombers Voluntaris de la Generalitat de Catalunya.

Així doncs, el fet que un bomber voluntari "cobri" és un fet reconegut i emparat per la llei, i el fet que un bomber voluntari "no hauria de cobrar", es tracta d'una rebequeria i un problema de sintaxi dels sindicats respecte a associar les paraules "bomber" i "voluntari". 

Que algú en associar les paraules "bomber" i "voluntari" es pensi que té el dret en poder reclamar que això vol dir "treballar de franc" està molt equivocat, perquè això mai ha estat així. El problema de comprensió lingüística el té ell, no pas els bombers voluntaris.  I si no, repassem la història i els orígens, perquè clar, quan es parla d'un tema, qui va d'expert, almenys, hauria d'estar una mica informat i assessorat, però aquest no és el cas, de molts sindicalistes. El dia que a l'Escola de Bombers van explicar la història dels bombers, potser estaven fent hores sindicals i se la van perdre...i clar, així ens va...

Com a "bombers voluntaris", ja es coneixen els primers cossos de bombers a Catalunya (alguns d'ells amb més de 150 anys d'història). I des del seu naixement, en els seus reglament ja venia estipulat "gratificacions", "premis", "recompenses" i "jornals" pel fet d'acudir a serveis o fer pràctiques. Els bombers eren persones que treballen en un ofici determinat, i quan hi havia foc, havien d'acudir a apagar-lo, ja que no estaven en un parc ni de guàrdia ni de retén (de fet, els parcs com els coneixem avui en dia, ni tant sols existien, ja que molts eren simples magatzems). Com a compensació del seu esforç i sacrifici, aquests bombers que deixaven la seva feina i família, jugant-se la vida per ajudar a la  seva comunitat, rebien les "gratificacions" i "premis" que abans hem comentat. 

Per tant, des dels seus inicis, els bombers voluntaris ja rebien compensacions econòmiques. Només cal donar una ullada als seus reglaments per comprovar que això és veritat.

Després de la Guerra Civil, alguns cossos de bombers, comencen a tenir bombers en plantilla fixa, tot i que la gran majoria continuen amb el model del voluntariat (que es mobilitzen només en cas de necessitat per una emergència). 

El terme "bomber voluntari" es comença a popularitzar a les dècades dels anys seixanta i setanta del segle XX, quan neixen nous cossos de bombers i que s'anomenen "voluntaris" per diferenciar-se dels "funcionaris" o "professionals". 

Un abans i desprès el trobem, l'any 1962, quan es crea el Servei Provincial d'Extinció d'Incendis" (SPEI) de la Diputació de Barcelona.  En aquest cos s'unifiquen diversos cossos de bombers municipals de la província de Barcelona, en un de sol, i també es creen en d'altres municipis on no existien bombers.  La novetat d'aquest nou cos provincial és que tots els seus membres, seran funcionaris i que faran guàrdies de 24 hores. Però el SPEI va tenir moltes mancances inicials, sobretot de personal i pressupost, i una de les solucions va ser crear el Cos de Bombers Voluntaris del SPEI: tenir gent disposada a mobilitzar-se en cas de necessitat, però sense estar de guàrdia o de retén, i per tant no cobrar una nòmina fixa.   

Aquest cos de bombers voluntaris, es va reglamentar l'any 1970 i es van fixar 300 pessetes mensuals, en concepte de neteja i manteniment de l'equip i material, i 50 pessetes/hora per servei, en compensació de despeses de desplaçament i de pèrdua de jornal (per haver de deixar la seva feina i anar a fer de bomber).   

El fet que actualment els bombers voluntaris no estiguem inclosos dins el Règim de la Seguretat Social té el seu orígen en aquest Reglament del Cos de Bombers Voluntaris de la Diputació de Barcelona l'any 1970, on s'estableix que pel fet de no tenir cap vincle contractual (cap contracte laboral) no han de cotitzar a la Seguretat Social. Quan progressivament es van anar creant altres cossos de bombers voluntaris, tant municipals, com  posteriorment els de la Generalitat, van continuar utilitzant aquest patró de no cotitzar a la Seguretat Social (tot i que fa anys, que els bombers voluntaris, reclamen poder estar dins la Seguretat Social, entre d'altres qüestions, per que es tindria una major cobertura sanitària). 

Així d'uns "la culpa" si es cotitza o no, no és del bomber voluntari, és del mateix sistema i cal culpabilitzar-lo a ell, i no pas criminalitzar el bomber voluntari. 

L'any 1980 la Generalitat assumeix les funcions de prevenció i extinció d'incendis i de salvaments que venien fent Ajuntaments i Diputacions, i progressivament tots aquests cossos es van unificant en un de sol: el Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya, que rep cossos de bombers "professionals" i cossos de bombers "voluntaris". 

Mitjançant el Decret 49/1982 de 22 de febrer, s'aprova el primer Reglament de Cossos de Bombers Voluntaris del Servei d'Extinció d'Incendis i de Salvaments de Catalunya, i ja en el seu article 23 parla de rebre compensacions econòmiques (pràcticament les mateixes que les actuals).

La Llei 5/1986 de 10 de novembre de Cossos de Funcionaris de l'Administració autonòmica va crear el Cos de Bombers de la Generalitat, mentre que la Llei 5 /1994 de 4 de maig, coneguda com a Llei de bombers, va fixar les atribucions de bombers i de l'administració. Veiem doncs que la Generalitat va regular primer els "bombers voluntaris" que no pas els "bombers funcionaris".

Recordem-ho per si no ha quedat clar:

1980: Direcció General prevenció i extinció d'incendis i de salvaments.

1982: Reglament de Cossos de Bombers Voluntaris del Servei d'Extinció d'Incendis i de Salvaments de Catalunya.

1986: Cos de Bombers (dins cossos de funcionaris de l'administració).

1994: Llei de Bombers (on també es reconeixen els bombers voluntaris).

Conclusió: els bombers voluntaris SEMPRE han rebut compensacions econòmiques per la seva tasca. Sempre. El fet que ens diguem "voluntaris" no és raó per deixar de rebre aquestes compensacions. Si tant molesta associar les paraules "bomber" + "voluntari" + "cobrar", doncs es canvia el nom i ens anomenem "bombers a temps parcial" o "bombers no funcionaris", o el que calgui, però d'aquí a criminalitzar el col·lectiu de bombers voluntaris i insultar-nos com "estafadors" i "mafiosos" és comportar-se de manera indecent amb els teus companys. 

Resposta al “Col·lectiu de bombers professionals de Lleida”.

Carta enviada al diari Segre, en resposta al “Col·lectiu de bombers professionals de Lleida”. 

El 29 de juliol va va aparèixer en aquest diari una carta titulada “Bombersvoluntaris, àngels del foc”. Era una carta d’agraïment al col·lectiu dels bombers voluntaris, que no es ficava ni criticava ningú més. Però tres dies desprès els autoanomenats “Col·lectiu de bombers professionals de Lleida”, els hi va agafar un atac de ressentiment i ràbia i van escriure una carta demagògica i criminalitzant els bombers voluntaris. Ara nosaltres, com a bombers voluntaris, els hi volem replicar. 

El Cos de Bombers Voluntaris de la Generalitat de Catalunya està regulat, entre d’altra normativa, pel Decret 246/1996, de 5 de juliol (Reglament del cos de bombers voluntaris de Catalunya) i per la llei 5/1994 del 4 de Maig (regulació dels serveis de prevenció i extinció d’incendis i de salvaments de Catalunya). Aquestes dues lleis i demès normativa, es pot consultar a la pàgina web del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya: vulgui saber com ens regim que hi faci una ullada a la pagina www.gencat.cat/interior 

Dit això, més que res, per que tothom tingui present que som un cos reconegut per la llei i emparat per l’administració, i que els bombers voluntaris tenim més de 150 anys d’història en aquest país, i que molts parcs de bombers voluntaris, ja existien abans de la creació del Cos de Bombers de la Generalitat, l’any 1986. 

Ens agradaria aclarir que CAP Bomber Voluntari (ara endavant BV) té una nòmina fixa, ni CAP cobra 1.144euros al mes com s'ha publicat en aquest diari l’1 d’agost en la carta demagògica signada per uns autoanomenats “Col·lectiu de bombers professionals de Lleida”. Els BV fem guàrdies gratuïtes tot l'any, tant caps de setmana, com entre setmana i només cobrem la quantitat de 7,53 euros/hora en les sortides d'atenció a sinistre, és a dir quant pugem al camió i atenem un servei urgent estant de guàrdia al parc o requerits telefònicament pel Control central de la Regió. 

Des de fa molts anys en època de campanya forestal , del 15 de Juny al 15 de Setembre, es fa un retén als parcs de BV de 11h a 21h que son les hores de més risc d’incendis forestals. Durant aquestes hores hi ha 3 BV de retén i, si, cobren 7,53euros/hora. Aquest any la cosa ha canviat i la Direcció General de Prevenció i Extinció d'Incendis i Salvament (ara endavant DG) ens permet ser 5 BV. El motiu de poder ser més personal és que degut a una denuncia dels sindicats d’aquest any i que ens hem quedat sense esquadres forestals (personal eventual contractat) als parcs de BV i la DG, que té més seny que els sindicats sap que un incendi no es pot afrontar de primera sortida amb 3 efectius. 

És cert que a BV hi ha treballadors públics com, policies locals i mossos, bombers de Barcelona i d’empresa, metges, infermers, conductors d'ambulàncies...però també tenim arquitectes, enginyers, jardiners , instal·ladors de serveis, paletes,etc. Aquesta dualitat, més enllà de ser un problema hauria de ser un plaer tenir personal qualificat en el Cos de BV, però les enveges en aquest país estan a l'ordre del dia. 

Els BV normalment tenim un clima de cordialitat i d'amistat amb companys funcionaris del Cos de Bombers de la Generalitat, però els sindicats i una petita, molt petita representació de bombers funcionaris ens estan dinamitant i criminalitzant d'una manera gratuïta buscant no sé què... 

Volem aclarir que aquells parcs de bombers voluntaris que no van anar al foc de l’Empordà, va ser per una decisió dels comandaments de bombers, no pas per una decisió pròpia dels bombers voluntaris. Aquesta decisió respon a qüestions estratègiques, ja que lògicament no pots deixar tot un territori sense personal de bombers i més en una distància de tantes hores. Cal aclarir aquest concepte, perquè creiem que hi ha molta mala voluntat en apuntar aquesta dada. A més, els bombers funcionaris van anar tots, perquè tenen esquadra forestal, el personal de reforç pels incendis forestals (i els voluntaris no, per culpa dels sindicats). I cal dir que la Generalitat va demanar ajuda a bombers francesos i andorrans, perquè el foc de l’Empordà va superar la capacitat d’extinció, cosa que no diuen aquest “col·lectiu de professionals”. Encara que hi haguéssim anat tots els bombers de Catalunya, tampoc s’hagués apagat en un dia. Recordem que va estar cremant durant 5 dies. Hi ha una clara intenció de manipulació i d’enganyar a la ciutadania i de posar els bombers voluntaris com els culpables de les hectàrees cremades en el foc de l’Empordà.  

També volem deixar clar que fa molts anys que estem demanant regularitzar les nostres compensacions i cotitzar a la S.S , però s'ha de canviar la llei i això ja no és cosa nostra. També hem proposat reduir una part de les compensacions i que s'inverteixin en una mutualitat per nosaltres, cosa que també per burocràcia actualment no es pot fer. Recordem que la nostra assegurança té moltes mancances i no estem del tot cobert en cas d’accident en un servei, i tot i així, continuem actuant. 

Nosaltres no estafem a ningú, fem la nostra tasca el millor i amb la màxima professionalitat, mirem d'ajudar amb tot el que podem, tot i que des del setembre del 2011 no hem cobrat cap compensació ni tenim esperança de cobrar-ne cap durant el 2012. Així doncs, que no ens vinguin amb sopars de duro, dient que cobrem una nòmina mensual, ja que no és veritat. 

I malgrat no cobrar, seguirem anant al parc i donant servei als ciutadans com hem fet sempre, que ells no tenen la culpa de que uns quants sindicalistes es vulguin carregar un model que fa molts anys que funciona i que a Europa encara funciona millor, només dir que a França el 70% dels bombers son voluntaris. 

Signat, Jordi Puigdomenech i Marc Ferrer, bombers voluntaris del Parc de Matadepera.

Bombers voluntaris: àngels al foc

Carta publica al diari Segre, el 29 de juliol de 2012, per M.Assumpció Cornadó Lladó de Granyena de Les Garrigues.

"Ser bomber voluntari és molt més que portar un casc i un vestit. Ells es preparen per ser cada dia millors, per servir sense mirar qui. Ells no parlen de companyonia ni de treball en equip, ells solament ho viuen!.

Ser bomber voluntari és entendre i posar en pràctica les paraules "donar fins que et faci mal"

Ser bomber voluntari és assistir a reunions, entrenament i cursos de formació fins a les tantes, deixant de banda, família, amics i esbarjo. Ser bomber voluntari és estar en contacte, no només amb el foc, sinó amb les persones i les seves pors. És conèixer el valor de la vida lluitant enmig de forces sense control. És respondre, com ningú al somriure d’un infant, tal vegada per compensar somriures esborrats.

La vida d’un bomber voluntari és difícil perquè ha de bregar, i més avui en dia, amb a falta de recursos, amb la falta de comprensió, amb la falta de reconeixement, i amb la inseguretat del seu futur laboral i, de retruc, amb la seva vida personal i familiar.

Els bombers voluntaris no són polítics ni pertanyen al món de la faràndula, simplement son persones al servei d’altres persones. Són bombers per tu i per mi, i dels seus ulls, també els hi brollen llàgrimes sobretot quan, enmig del foc, recorden tot el que han deixat enrere: la mare, l’esposa i els fills que, amb la seva innocència i amb el so de la sirena al vent, miren cofois com corren i s’allunyen i potser fins a l’abisme o fins a l’infinit, despullats de raça i nació, enlairant el seu coratge com a única senyera.

I quan els nostres àngels tornen a casa, ho fan amb el cor impregnat de fum i de dolor, sense somiar amb medalles, apreciant més que mai els plaers senzills de la vida: l’aire fresc que s’escola a través dels seus pulmons, una tassa de cafè calent o un refresc sostingut amb uns dits engarrotats, un llit pel descans del seu cos adolorit i la pau i satisfacció d’haver complert no amb un treball, sinó amb un vocació que porten al fons del seu cor; una mena d’inquietud que un dia se’ls va despertar fins a convertir-la, amb esperança i sacrifici, en la seva gran passió!"

Bombers voluntaris, professionals, ratis i futur...

A Catalunya l’origen dels bombers data de mitjans segle XIX. Les primeres companyies van sorgir lligades a mútues d’assegurances i posteriorment als ajuntaments. Tot i ser un servei municipal, aquells primers bombers eren voluntaris, és  a dir, cadascú tenia la seva feina i era mobilitzat només quan hi havia un servei, i no es tenia un sou fixe, pel fet de fer de bomber, però a canvi es rebia una compensació econòmica, en base a premis i recompenses. Progressivament i ja ben entrat el segle XX, molts ajuntaments van “professionalitzar” o “funcionaritzar” els seus bombers. A partir d’aleshores, les ciutats comptaven amb retens de bombers les 24 hores i aquests tenien una nòmina fixa. Lògicament el primer ajuntament que va fer aquest pas va ser el de Barcelona, per importància en nombre de població i risc.

A la dècada dels seixanta trobem que la Diputació de Barcelona, organitza un servei d’extinció de bombers per a la seva província i paral·lelament sorgeixen nous cossos de bombers voluntaris, en aquelles poblacions on hi ha cap servei d’apagafocs. Molts d'aquest nous cossos van sorgir pel fet, a més a més, per que l'ajuntament en concret no es podia costejar tenir una plantilla fixa 24 hores de bombers professionals. I recordem a més a més, la tradició de mobilitzar-se només en cas de necessitat està molt estès a casa nostra, només cal llegir una mica sobre el sometent.    

Amb la reinstauració de la Generalitat es crea el Cos de Bombers de la Generalitat, i aquest es fa, amb la integració progressiva dels parcs de bombers de les diputacions i dels ajuntaments (la ciutat de Barcelona mai es va integrar).

El Cos de Bombers de la Generalitat, doncs es va iniciar amb la dualitat de parcs de bombers professionals (o funcionaris) i voluntaris.

Per qui encara no entengui la diferència entre bombers professionals i voluntaris, li recomano un anterior article meu, clicant aquí. 

Actualment hi ha 77 parcs de bombers voluntaris i 73 parcs de bombers professionals. En el mes de juny de 2012, el nombre de bombers voluntaris era de 2.532 i 2.556  bombers professionals.

Per tant el % de bombers voluntaris és del 49’7% del nombre total de bombers que hi ha a Catalunya.

Capitals de comarca com El Pont de Suert, Vielha, Les Borges Blanques o Puigcerdà tenen només bombers voluntaris i això vol dir que comarques com l’Alta Ribagorça, Val d’Aran, Garrigues o Cerdanya només tinguin bombers voluntaris.

Ciutats turístiques importants com Sitges, Tossa de Mar o Cadaqués, només tenen parcs de bombers voluntaris. A la regió de Lleida, per exemple, els bombers voluntaris representen el 77% del nombre total.

Des de 1986 que el nombre de bombers voluntaris ha estat majoritari (excepte l’any 1992, que es va reforçar per les Olimpíades i pel gran nombre de jubilacions que vindrien posteriorment), si bé és cert que a partir de 2004, la distància entre el nombre de bombers voluntaris i professionals s’ha anat escurçant cada vegada més, fins al punt que ara aquests darrers representen el 50,2%.

Veient doncs el gràfic, em venen al cap moltes preguntes, i poques respostes:

- A què és degut aquest canvi de tendència? Criteris polítics, econòmics o operatius? Continuarà els propers anys?

- En la nostra societat, l’any 2012, encara és vàlid el model de bombers voluntaris?

- I el model mixt actual?

- En les condicions de crisi es podria sostenir tota una plantilla exclusivament de bombers professionals?

- Si és així, quin és el nombre que caldria? (recordem que el nombre total de bombers voluntaris i professionals són 5.088).

- O pel contrari, el que caldria és només una plantilla de 100% de bombers voluntaris per reduir el dèficit públic?

- Seria coherent unificar en un sol cos, la plantilla de bombers de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona? Sota quins criteris seria coherent, operatius o econòmics?

Segons la Unió Europea la ràtio òptima és d’un 1 bomber per cada 1.000 habitants. Els Bombers de la Generalitat de Catalunya (sense comptar Barcelona ciutat), la ràtio és 0’85 bombers/mil habitants. Per arribar a la ràtio òptima, la plantilla dels Bombers de la Generalitat, s'hauria d'augmentar en 900 efectius més (el criteri de què siguin professionals o voluntaris, que ho decideixi un altre). 

A Barcelona (sense comptar la resta de Catalunya), la ràtio és 0’42 bombers/mil habitants. I si “unifiquem” els dos cossos i tota la població aquesta proporció és de 0’76 bombers/mil habitants.

I dos exemples que em toquen de ben aprop.

A Matadepera, població d’on formo part del Cos de Bombers Voluntaris la ràtio és de: 3’61 bombers/mil habitants (que triplica el rati òptim de la UE).

A Terrassa, població on visc, la ràtio és de 0’22 bombers/mil habitants (molt, massa per sota, xifra escandalosament vergonyosa).  

I pels qui encara els agradi més les estadístiques. La proporció a França és 3'79 bombers/mil habitants i a Espanya (comptant només bombers professionals) la ràtio és de 0'43. Les ciutats de Madrid i Bilbao tenen una proporció de 0'53 i la de València 0'63. 

Com veieu he començat parlant de bombers voluntaris i he acabat parlant de bombers en general, que és el que hauríem de tenir tots en compte, perquè el foc, no sap distingir entre voluntaris i professionals.

Ah! I ja m’agradaria tenir les respostes a totes les preguntes què he plantejat. De resposta només en tinc una: en cas de continuar amb el model mixt actual, han de canviar moltes coses amb la finalitat que no es perpetuïn les discriminacions i diferències entre bombers professionals i voluntaris, a nivell de formació, assegurança, equipament, mitjans, comandament i sobretot a nivell de relacions humanes. 

(totes les xifres que surten en aquest article, són d’elaboració pròpia consultant documents oficials, res de “copiar-enganxar”).  

L’incendi de l’Empordà és el resultat d’una pèssima gestió del territori

Article de Laia Estrada, ambientòloga; militant de Cau de Llunes-AFRT i membre de la CUP de Tarragona. 25 juliol 2012.

http://pobleviu.cat/2012/07/25/lincendi-de-lemporda-es-el-resultat-duna-pessima-gestio-del-territori/

Més enllà de l’evidència que les retallades estan afectant les tasques d’extinció i prevenció, darrera d’aquesta tragèdia trobem la desídia envers un problema que s’ha denunciat a tort i a dret per part dels GRAF, els agents forestals i la pagesia. Els boscos porten temps reconquerint el territori, generant tot de combustible en forma de sotabosc, de manera que una burilla, l’espurna d’una màquina, un llamp o qualsevol altre causa, fruit o no de la negligència o l’incivisme, pot generar un gran incendi. L’explicació la trobem en l’abandonament de les activitats primàries: perdem petita i mitjana pagesia, perdem ramats i hi ha una nul·la gestió forestal.

El president Mas assenyala l’incivisme de llençar una burilla per la finestra com una conducta que generarà una pèrdua de recursos: els recursos naturals que cremen i els recursos econòmics que s’estan invertint en l’extinció de l’incendi. Aquesta afirmació és d’un simplisme tan insultant que cal titllar-la de demagògica. El que comporta una pèrdua de recursos naturals i econòmics és girar l’esquena al nostre patrimoni natural i cultural; és permetre que la nostra pagesia -que no hem de confondre amb la indústria agroalimentària, intensiva i irrespectuosa amb el medi- s’ofegui sota la competitivitat de les grans superfícies; és permetre que la ramaderia extensiva sigui una pràctica en perill d’extinció.

Darrerament les persones que duien a terme activitats primàries han preferit passar-se al terreny del turisme rural, amb major o menor diligència en l’ús de les subvencions pertinents… És a dir, hi ha qui ha entès el turisme rural com un complement a les activitats agràries que desenvolupava, i qui l’ha entès com l’oportunitat per a poder fugir de les feixugues i sacrificades tasques del camp. I és comprensible que hagi estat així, doncs no hi ha hagut cap mena de protecció cap a les petites i mitjanes explotacions agràries, a banda de la deplorable gestió de les ajudes.

Aquí entraríem en una discussió sobre la idoneïtat o no de “protegir” aquest sector. Cal abandonar la visió victimista i la visió urbanita, i començar a entendre aquesta problemàtica com una qüestió d’equilibri territorial i de sobirania econòmica. D’una banda és una qüestió d’equilibri territorial, o més aviat de desequilibri territorial, perquè a la major part dels Països Catalans s’ha generat -i, repeteixo, no ha estat casual, sinó que és el resultat d’una mala gestió- una dependència envers el sector terciari, així com una concentració de la població que està acompanyada per un despoblament generalitzat dels nuclis més petits. Per suposat, aquesta situació no és exclusiva del nostre país, sinó que respon al que podríem anomenar “divisió internacional del treball”: les grans extensions agràries les trobem als estats perifèrics, mentre que els centrals tenim el monopoli dels serveis. Per tant, el fet d’impulsar la recuperació de les activitats primàries seria una manera de revertir ambdós fenòmens, alhora que es minimitzarien els impactes dels incendis.

Tanmateix, l’aposta per un teixit fort d’activitats primàries responsables és l’aposta per un país sobirà de la gestió dels seus recursos. És a dir, és l’aposta per un país Independent, amb majúscules, més enllà de posar les fronteres estatals a un lloc o a un altre. Mantenir viu el teixit productiu primari és caminar cap a una sobirania alimentària, cap a una sobirania energètica i, en definitiva, és construir una sobirania econòmica.

És important assumir que els incendis són un fenomen natural a les regions mediterrànies, i gran part de la nostra vegetació és piròfila. Ara bé, els efectes i la magnitud d’aquests varia considerablement en funció de les condicions del bosc (fonamentalment, depenent de la quantitat de sotabosc) i de les víctimes potencials. En relació a la segona qüestió, cal fer referència a la quantitat d’habitatges dispersos que hi hagi, i que no s’han de confondre amb masos i masies que tenen els seus voltants ben treballats. En aquest sentit, la facilitat amb la que s’ha passat dels nuclis compactes al model de ciutat dispersa –estic fent referència a les urbanitzacions-, també és el resultat d’una gestió negligent del territori, i és un tema que donaria per un altre article, però ara mateix ens interessa perquè és un altre factor que dificulta les tasques d’extinció d’un gran incendi, doncs en els primers instants de propagació les dotacions de bombers han de centrar-se en aquests habitatges.

Dit això, i amb moltes idees que em queden per dir, només vull recordar que als nostres governants, quan es torni a calar foc al Principat, al País Valencià o a ses Illes, sempre els resultarà més fàcil i més còmode dir que tot plegat ha estat culpa d’una burilla, doncs els permet seguir parlant de projectes com l’EuroVegues, sense evidenciar les contradiccions.

Des d’aquí, enviar tota la solidaritat amb les poblacions afectades i totes les persones que estan participant en les tasques d’extinció.

Etapes d'un incendi forestal

A continuació la terminologia que fa servir el Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya, per definir les etapes d'un incendi forestal: 

(actualitzat a 7 d'agost del 2012) 

1. Incendi actiu: El foc propaga activament i té capacitat lliure per seguir creixent. El foc segueix la seva propagació però els mitjans d’extinció ja hi estan treballant.

(Incendi descontrolat o no controlat: El foc es propaga amb una velocitat, intensitat i longitud de la flama que supera la capacitat d’extinció i que per tant els mitjans no el poden controlar, tot i que lluiten per fer-ho.)

2. Incendi estabilitzat: El foc està encara propagant a punts, però la seva dinàmica no supera la capacitat d’extinció. En aquesta situació el seu perímetre encara no està encerclat per instal·lacions d'aigua ni discontinuïtats del combustible que n'aturin la propagació. Si l'incendi es descontrola en aquest moment no es considera un "reinici", sinó que és un punt que es torna a "activar". (Antigament aquesta fase es coneixia com "en fase de control".)

3. Incendi controlat: El foc ja no és propaga lliurement. No es pot donar per extingit, ja que té punts calents que poden reactivar l’incendi. La seva capacitat per avançar ha estat aturada, però falta el remat del perímetre. Es tracta doncs, d'un incendi controlat i en fase d'execució. 

4. Incendi extingit: El foc no propaga i no té capacitat de reiniciar-se. En aquest moment és quan el reforç comença i quan es pot començar a retirar mitjans del perímetre. Després d’aquesta fase si es reinicia és ja un nou incendi i no part de l’anterior.Es tracta d'un incendi extingit amb el manteniment i en fase d'extinció. 

Els grans incendis seran cada vegada més intensos

Article escrit per Oriol Mas i publicat pel diari El Punt/Avui (24/7/2012)

Els grans incendis seran cada vegada més intensos

· La manca de gestió forestal, la desaparició d'espais agrícoles i l'extinció sistemàtica del foc acumulen una biomassa que n'augmenta els riscos 

· Les mesures preventives i la millora dels sistemes d'emergències són reptes pendents 

· Els bombers necessiten espais lliures on poder atacar les flames 

· El foc encara no s'ha integrat en la planificació del territori 

Els incendis de l'Alt Empordà d'aquest cap de setmana demostren que l'extinció no és suficient en la lluita contra el foc. Catalunya té un cos de bombers referent a escala mundial, però això no és suficient quan un incendi sobrepassa la capacitat d'extinció. Davant un foc com l'originat a la Jonquera, per més mitjans i recursos que s'hi destinin, serà incontrolable si no s'aconsegueix aturar-lo des de bon principi amb les primeres fases de l'extinció. Una vegada el motor de l'incendi s'ha desbocat, l'evolució ja no depèn només dels bombers, sinó de molts altres factors: clima, orografia, estat dels boscos... Per tant, la clau passa a ser la prevenció que s'hagi fet amb anterioritat.

Fonts del GRAF –el cos de bombers especialitzat en maniobres d'extinció i mesures de prevenció– recordaven la setmana passada que els grans incendis seran cada vegada més intensos, i també en zones més imprevistes. Un 95% dels focs que es produeixen a Catalunya es controlen ràpidament, però el 5% restant és el responsable de la crema del 90% de les hectàrees. Aquestes dades posen de manifest que s'ha arribat a una gran maduresa en l'extinció d'incendis, i que per tant allà on queda més camí per recórrer és en la prevenció. El que es vol aconseguir és que, gràcies a un seguit de mesures prèvies, es pugui atacar millor el foc i “reduir la incertesa”, en paraules del cap dels GRAF, Marc Castellnou. Del que es tracta és d'identificar espais –anomenats punts estratègics de gestió– que els bombers puguin utilitzar per combatre el foc, avançant-se al comportament que se suposa que tindrà en funció de les condicions meteorològiques del dia o l'estat de la vegetació.

O sigui, aprofitar l'experiència que s'ha acumulat per trobar i preparar espais que aportin una oportunitat en la lluita contra el foc. Des de fa anys que s'estan catalogant els incendis importants que s'han produït i s'està recollint informació de fonts del territori, per conèixer amb exactitud els patrons amb què evolucionarà el foc. És el concepte que s'anomena l'incendi de disseny, i que ha separat en catorze tipus d'incendi els que es produeixen a Catalunya. L'originat a la Jonquera és un dels típics de les comarques gironines: vent fort i sec, sobretot tramuntana, que aporta una gran velocitat al motor del foc i que són dels que poden superar més fàcilment la capacitat d'extinció dels bombers.

Manca de gestió forestal

En tot cas, la localització d'aquests punts estratègics té com a gran inconvenient l'estructura i la realitat forestal del país. Aquest és a hores d'ara el gran risc d'incendis. Molts espais estan formats per un continu forestal que ocupa grans extensions, sense zones entremig que permetin establir de manera natural aquests punts estratègics de gestió. A més, la manca de rendibilitat econòmica de la gestió forestal ha provocat un abandonament del bosc. Fa anys que entitats i organismes adverteixen que aquest fet suposa el principal risc d'incendis. La majoria de boscos catalans acumulen grans quantitats de biomassa que són combustible per a la propagació d'incendis. Moltes masses forestals són avui un polvorí a punt d'encendre's, que se salven molt sovint gràcies a la rapidesa en l'extinció. Les Gavarres, l'Albera, el massís de Cadiretes o l'Alta Garrotxa són alguns dels exemples que reiteradament il·lustren un problema latent, que es posa de manifest quan hi ha un gran incendi forestal com el que va començar diumenge a la Jonquera. Per això, ahir la gran preocupació era que les flames no arribessin a creuar el límit amb l'Alta Garrotxa.

Falta, des de ja fa molts anys, una política global i amb recursos respecte a la gestió forestal, atenent l'interès general. Avui cada propietari fa la guerra pel seu compte tant com pot, que majoritàriament és menys del que convindria. S'han deshabitat els espais naturals i s'han perdut activitats que directament generaven tallafocs. L'agricultura i la ramaderia, per exemple. Els camps de conreu i les zones de pastura evitaven tradicionalment la propagació del foc: d'una banda es tracta d'espais oberts que aturaven l'incendi, i de l'altra el bestiar consumia la biomassa que ara s'acumula. Aquest equilibri fa gairebé mig segle que es va començar a esquerdar, i la tendència s'ha accentuat en les últimes dècades. Jordi Monge, tècnic forestal que ha treballat amb ADF, Bombers de la Generalitat i Agents Rurals, reclama que “cal fomentar polítiques de productivitat al bosc, i també cal entesa política per afrontar les tasques de prevenció, perquè des del punt de vista tècnic ja existeixen”.

Una política que massa sovint ha anat lligada a una visió social que entén el bosc com el paradigma del medi ambient i l'ecologia. Una visió excessivament urbana del bosc, gairebé equivalent al jardí de la ciutat, on l'arbre esdevé un element intocable. Així, s'oblida que una correcta gestió forestal és vital per a la bona salut del bosc i dels elements que en formen part.

Integració del foc

Dins aquesta visió, el foc té un caràcter nociu, com si sempre fos devastador com ha estat ara a l'Alt Empordà. I s'oblida que és un dels quatre elements clàssics de l'antiguitat, juntament amb l'aigua, la terra i l'aire. Monge recorda que “el foc és una eina de gestió del territori, l'enemic no és el foc, sinó l'incendi descontrolat”. Castellnou va en la mateixa direcció: “El foc és natural, inherent als ecosistemes, i segons com hi interaccioni pot ser bo o dolent.” Fent un pas més en aquesta línia, el tècnic del GRAF Edgar Nebot recordava fa uns quants dies que “el gran repte ara és la gestió d'incendis”.

Així, es pretén un doble objectiu. Un dels reptes és evolucionar cap a una gestió del foc que no impliqui l'extinció sistemàtica, tal com passa actualment. En alguns casos, un foc de petites dimensions pot servir per netejar el sotabosc i així evitar l'acumulació de combustible que afavoreix un augment d'intensitat de futurs incendis. Així també es guanyarien zones on els bombers podrien treballar de manera segura i atacar focs de més importància i molt més devastadors. En aquest sentit, ja s'han fet cremes prescrites en diversos espais.

El segon objectiu és integrar el foc en la planificació territorial i forestal, preveient períodes de retorn d'incendis en dissenyar infraestructures, tal com ja es fa amb les riuades i inundacions. En aquest sentit, els bombers ja preparen una guia que s'ha de convertir en un codi tècnic forestal en què s'incloguin punts d'aigua, camins, espais oberts i tots els elements que ajudin a l'extinció.

Un altre dels punts a millorar és el funcionament intern dels sistemes d'emergències durant els grans incendis. Actualment bona part de les decisions les pren el comandament Delta 0, un dels màxims responsables de la gestió en els incendis. Aquesta estructura, molt jerarquitzada, evita decisions més col·legiades entre els diversos cossos.