Bombers voluntaris, professionals, ratis i futur...

A Catalunya l’origen dels bombers data de mitjans segle XIX. Les primeres companyies van sorgir lligades a mútues d’assegurances i posteriorment als ajuntaments. Tot i ser un servei municipal, aquells primers bombers eren voluntaris, és  a dir, cadascú tenia la seva feina i era mobilitzat només quan hi havia un servei, i no es tenia un sou fixe, pel fet de fer de bomber, però a canvi es rebia una compensació econòmica, en base a premis i recompenses. Progressivament i ja ben entrat el segle XX, molts ajuntaments van “professionalitzar” o “funcionaritzar” els seus bombers. A partir d’aleshores, les ciutats comptaven amb retens de bombers les 24 hores i aquests tenien una nòmina fixa. Lògicament el primer ajuntament que va fer aquest pas va ser el de Barcelona, per importància en nombre de població i risc.

A la dècada dels seixanta trobem que la Diputació de Barcelona, organitza un servei d’extinció de bombers per a la seva província i paral·lelament sorgeixen nous cossos de bombers voluntaris, en aquelles poblacions on hi ha cap servei d’apagafocs. Molts d'aquest nous cossos van sorgir pel fet, a més a més, per que l'ajuntament en concret no es podia costejar tenir una plantilla fixa 24 hores de bombers professionals. I recordem a més a més, la tradició de mobilitzar-se només en cas de necessitat està molt estès a casa nostra, només cal llegir una mica sobre el sometent.    

Amb la reinstauració de la Generalitat es crea el Cos de Bombers de la Generalitat, i aquest es fa, amb la integració progressiva dels parcs de bombers de les diputacions i dels ajuntaments (la ciutat de Barcelona mai es va integrar).

El Cos de Bombers de la Generalitat, doncs es va iniciar amb la dualitat de parcs de bombers professionals (o funcionaris) i voluntaris.

Per qui encara no entengui la diferència entre bombers professionals i voluntaris, li recomano un anterior article meu, clicant aquí. 

Actualment hi ha 77 parcs de bombers voluntaris i 73 parcs de bombers professionals. En el mes de juny de 2012, el nombre de bombers voluntaris era de 2.532 i 2.556  bombers professionals.

Per tant el % de bombers voluntaris és del 49’7% del nombre total de bombers que hi ha a Catalunya.

Capitals de comarca com El Pont de Suert, Vielha, Les Borges Blanques o Puigcerdà tenen només bombers voluntaris i això vol dir que comarques com l’Alta Ribagorça, Val d’Aran, Garrigues o Cerdanya només tinguin bombers voluntaris.

Ciutats turístiques importants com Sitges, Tossa de Mar o Cadaqués, només tenen parcs de bombers voluntaris. A la regió de Lleida, per exemple, els bombers voluntaris representen el 77% del nombre total.

Des de 1986 que el nombre de bombers voluntaris ha estat majoritari (excepte l’any 1992, que es va reforçar per les Olimpíades i pel gran nombre de jubilacions que vindrien posteriorment), si bé és cert que a partir de 2004, la distància entre el nombre de bombers voluntaris i professionals s’ha anat escurçant cada vegada més, fins al punt que ara aquests darrers representen el 50,2%.

Veient doncs el gràfic, em venen al cap moltes preguntes, i poques respostes:

- A què és degut aquest canvi de tendència? Criteris polítics, econòmics o operatius? Continuarà els propers anys?

- En la nostra societat, l’any 2012, encara és vàlid el model de bombers voluntaris?

- I el model mixt actual?

- En les condicions de crisi es podria sostenir tota una plantilla exclusivament de bombers professionals?

- Si és així, quin és el nombre que caldria? (recordem que el nombre total de bombers voluntaris i professionals són 5.088).

- O pel contrari, el que caldria és només una plantilla de 100% de bombers voluntaris per reduir el dèficit públic?

- Seria coherent unificar en un sol cos, la plantilla de bombers de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona? Sota quins criteris seria coherent, operatius o econòmics?

Segons la Unió Europea la ràtio òptima és d’un 1 bomber per cada 1.000 habitants. Els Bombers de la Generalitat de Catalunya (sense comptar Barcelona ciutat), la ràtio és 0’85 bombers/mil habitants. Per arribar a la ràtio òptima, la plantilla dels Bombers de la Generalitat, s'hauria d'augmentar en 900 efectius més (el criteri de què siguin professionals o voluntaris, que ho decideixi un altre). 

A Barcelona (sense comptar la resta de Catalunya), la ràtio és 0’42 bombers/mil habitants. I si “unifiquem” els dos cossos i tota la població aquesta proporció és de 0’76 bombers/mil habitants.

I dos exemples que em toquen de ben aprop.

A Matadepera, població d’on formo part del Cos de Bombers Voluntaris la ràtio és de: 3’61 bombers/mil habitants (que triplica el rati òptim de la UE).

A Terrassa, població on visc, la ràtio és de 0’22 bombers/mil habitants (molt, massa per sota, xifra escandalosament vergonyosa).  

I pels qui encara els agradi més les estadístiques. La proporció a França és 3'79 bombers/mil habitants i a Espanya (comptant només bombers professionals) la ràtio és de 0'43. Les ciutats de Madrid i Bilbao tenen una proporció de 0'53 i la de València 0'63. 

Com veieu he començat parlant de bombers voluntaris i he acabat parlant de bombers en general, que és el que hauríem de tenir tots en compte, perquè el foc, no sap distingir entre voluntaris i professionals.

Ah! I ja m’agradaria tenir les respostes a totes les preguntes què he plantejat. De resposta només en tinc una: en cas de continuar amb el model mixt actual, han de canviar moltes coses amb la finalitat que no es perpetuïn les discriminacions i diferències entre bombers professionals i voluntaris, a nivell de formació, assegurança, equipament, mitjans, comandament i sobretot a nivell de relacions humanes. 

(totes les xifres que surten en aquest article, són d’elaboració pròpia consultant documents oficials, res de “copiar-enganxar”).  

L’incendi de l’Empordà és el resultat d’una pèssima gestió del territori

Article de Laia Estrada, ambientòloga; militant de Cau de Llunes-AFRT i membre de la CUP de Tarragona. 25 juliol 2012.

http://pobleviu.cat/2012/07/25/lincendi-de-lemporda-es-el-resultat-duna-pessima-gestio-del-territori/

Més enllà de l’evidència que les retallades estan afectant les tasques d’extinció i prevenció, darrera d’aquesta tragèdia trobem la desídia envers un problema que s’ha denunciat a tort i a dret per part dels GRAF, els agents forestals i la pagesia. Els boscos porten temps reconquerint el territori, generant tot de combustible en forma de sotabosc, de manera que una burilla, l’espurna d’una màquina, un llamp o qualsevol altre causa, fruit o no de la negligència o l’incivisme, pot generar un gran incendi. L’explicació la trobem en l’abandonament de les activitats primàries: perdem petita i mitjana pagesia, perdem ramats i hi ha una nul·la gestió forestal.

El president Mas assenyala l’incivisme de llençar una burilla per la finestra com una conducta que generarà una pèrdua de recursos: els recursos naturals que cremen i els recursos econòmics que s’estan invertint en l’extinció de l’incendi. Aquesta afirmació és d’un simplisme tan insultant que cal titllar-la de demagògica. El que comporta una pèrdua de recursos naturals i econòmics és girar l’esquena al nostre patrimoni natural i cultural; és permetre que la nostra pagesia -que no hem de confondre amb la indústria agroalimentària, intensiva i irrespectuosa amb el medi- s’ofegui sota la competitivitat de les grans superfícies; és permetre que la ramaderia extensiva sigui una pràctica en perill d’extinció.

Darrerament les persones que duien a terme activitats primàries han preferit passar-se al terreny del turisme rural, amb major o menor diligència en l’ús de les subvencions pertinents… És a dir, hi ha qui ha entès el turisme rural com un complement a les activitats agràries que desenvolupava, i qui l’ha entès com l’oportunitat per a poder fugir de les feixugues i sacrificades tasques del camp. I és comprensible que hagi estat així, doncs no hi ha hagut cap mena de protecció cap a les petites i mitjanes explotacions agràries, a banda de la deplorable gestió de les ajudes.

Aquí entraríem en una discussió sobre la idoneïtat o no de “protegir” aquest sector. Cal abandonar la visió victimista i la visió urbanita, i començar a entendre aquesta problemàtica com una qüestió d’equilibri territorial i de sobirania econòmica. D’una banda és una qüestió d’equilibri territorial, o més aviat de desequilibri territorial, perquè a la major part dels Països Catalans s’ha generat -i, repeteixo, no ha estat casual, sinó que és el resultat d’una mala gestió- una dependència envers el sector terciari, així com una concentració de la població que està acompanyada per un despoblament generalitzat dels nuclis més petits. Per suposat, aquesta situació no és exclusiva del nostre país, sinó que respon al que podríem anomenar “divisió internacional del treball”: les grans extensions agràries les trobem als estats perifèrics, mentre que els centrals tenim el monopoli dels serveis. Per tant, el fet d’impulsar la recuperació de les activitats primàries seria una manera de revertir ambdós fenòmens, alhora que es minimitzarien els impactes dels incendis.

Tanmateix, l’aposta per un teixit fort d’activitats primàries responsables és l’aposta per un país sobirà de la gestió dels seus recursos. És a dir, és l’aposta per un país Independent, amb majúscules, més enllà de posar les fronteres estatals a un lloc o a un altre. Mantenir viu el teixit productiu primari és caminar cap a una sobirania alimentària, cap a una sobirania energètica i, en definitiva, és construir una sobirania econòmica.

És important assumir que els incendis són un fenomen natural a les regions mediterrànies, i gran part de la nostra vegetació és piròfila. Ara bé, els efectes i la magnitud d’aquests varia considerablement en funció de les condicions del bosc (fonamentalment, depenent de la quantitat de sotabosc) i de les víctimes potencials. En relació a la segona qüestió, cal fer referència a la quantitat d’habitatges dispersos que hi hagi, i que no s’han de confondre amb masos i masies que tenen els seus voltants ben treballats. En aquest sentit, la facilitat amb la que s’ha passat dels nuclis compactes al model de ciutat dispersa –estic fent referència a les urbanitzacions-, també és el resultat d’una gestió negligent del territori, i és un tema que donaria per un altre article, però ara mateix ens interessa perquè és un altre factor que dificulta les tasques d’extinció d’un gran incendi, doncs en els primers instants de propagació les dotacions de bombers han de centrar-se en aquests habitatges.

Dit això, i amb moltes idees que em queden per dir, només vull recordar que als nostres governants, quan es torni a calar foc al Principat, al País Valencià o a ses Illes, sempre els resultarà més fàcil i més còmode dir que tot plegat ha estat culpa d’una burilla, doncs els permet seguir parlant de projectes com l’EuroVegues, sense evidenciar les contradiccions.

Des d’aquí, enviar tota la solidaritat amb les poblacions afectades i totes les persones que estan participant en les tasques d’extinció.

Etapes d'un incendi forestal

A continuació la terminologia que fa servir el Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya, per definir les etapes d'un incendi forestal: 

(actualitzat a 7 d'agost del 2012) 

1. Incendi actiu: El foc propaga activament i té capacitat lliure per seguir creixent. El foc segueix la seva propagació però els mitjans d’extinció ja hi estan treballant.

(Incendi descontrolat o no controlat: El foc es propaga amb una velocitat, intensitat i longitud de la flama que supera la capacitat d’extinció i que per tant els mitjans no el poden controlar, tot i que lluiten per fer-ho.)

2. Incendi estabilitzat: El foc està encara propagant a punts, però la seva dinàmica no supera la capacitat d’extinció. En aquesta situació el seu perímetre encara no està encerclat per instal·lacions d'aigua ni discontinuïtats del combustible que n'aturin la propagació. Si l'incendi es descontrola en aquest moment no es considera un "reinici", sinó que és un punt que es torna a "activar". (Antigament aquesta fase es coneixia com "en fase de control".)

3. Incendi controlat: El foc ja no és propaga lliurement. No es pot donar per extingit, ja que té punts calents que poden reactivar l’incendi. La seva capacitat per avançar ha estat aturada, però falta el remat del perímetre. Es tracta doncs, d'un incendi controlat i en fase d'execució. 

4. Incendi extingit: El foc no propaga i no té capacitat de reiniciar-se. En aquest moment és quan el reforç comença i quan es pot començar a retirar mitjans del perímetre. Després d’aquesta fase si es reinicia és ja un nou incendi i no part de l’anterior.Es tracta d'un incendi extingit amb el manteniment i en fase d'extinció. 

Els grans incendis seran cada vegada més intensos

Article escrit per Oriol Mas i publicat pel diari El Punt/Avui (24/7/2012)

Els grans incendis seran cada vegada més intensos

· La manca de gestió forestal, la desaparició d'espais agrícoles i l'extinció sistemàtica del foc acumulen una biomassa que n'augmenta els riscos 

· Les mesures preventives i la millora dels sistemes d'emergències són reptes pendents 

· Els bombers necessiten espais lliures on poder atacar les flames 

· El foc encara no s'ha integrat en la planificació del territori 

Els incendis de l'Alt Empordà d'aquest cap de setmana demostren que l'extinció no és suficient en la lluita contra el foc. Catalunya té un cos de bombers referent a escala mundial, però això no és suficient quan un incendi sobrepassa la capacitat d'extinció. Davant un foc com l'originat a la Jonquera, per més mitjans i recursos que s'hi destinin, serà incontrolable si no s'aconsegueix aturar-lo des de bon principi amb les primeres fases de l'extinció. Una vegada el motor de l'incendi s'ha desbocat, l'evolució ja no depèn només dels bombers, sinó de molts altres factors: clima, orografia, estat dels boscos... Per tant, la clau passa a ser la prevenció que s'hagi fet amb anterioritat.

Fonts del GRAF –el cos de bombers especialitzat en maniobres d'extinció i mesures de prevenció– recordaven la setmana passada que els grans incendis seran cada vegada més intensos, i també en zones més imprevistes. Un 95% dels focs que es produeixen a Catalunya es controlen ràpidament, però el 5% restant és el responsable de la crema del 90% de les hectàrees. Aquestes dades posen de manifest que s'ha arribat a una gran maduresa en l'extinció d'incendis, i que per tant allà on queda més camí per recórrer és en la prevenció. El que es vol aconseguir és que, gràcies a un seguit de mesures prèvies, es pugui atacar millor el foc i “reduir la incertesa”, en paraules del cap dels GRAF, Marc Castellnou. Del que es tracta és d'identificar espais –anomenats punts estratègics de gestió– que els bombers puguin utilitzar per combatre el foc, avançant-se al comportament que se suposa que tindrà en funció de les condicions meteorològiques del dia o l'estat de la vegetació.

O sigui, aprofitar l'experiència que s'ha acumulat per trobar i preparar espais que aportin una oportunitat en la lluita contra el foc. Des de fa anys que s'estan catalogant els incendis importants que s'han produït i s'està recollint informació de fonts del territori, per conèixer amb exactitud els patrons amb què evolucionarà el foc. És el concepte que s'anomena l'incendi de disseny, i que ha separat en catorze tipus d'incendi els que es produeixen a Catalunya. L'originat a la Jonquera és un dels típics de les comarques gironines: vent fort i sec, sobretot tramuntana, que aporta una gran velocitat al motor del foc i que són dels que poden superar més fàcilment la capacitat d'extinció dels bombers.

Manca de gestió forestal

En tot cas, la localització d'aquests punts estratègics té com a gran inconvenient l'estructura i la realitat forestal del país. Aquest és a hores d'ara el gran risc d'incendis. Molts espais estan formats per un continu forestal que ocupa grans extensions, sense zones entremig que permetin establir de manera natural aquests punts estratègics de gestió. A més, la manca de rendibilitat econòmica de la gestió forestal ha provocat un abandonament del bosc. Fa anys que entitats i organismes adverteixen que aquest fet suposa el principal risc d'incendis. La majoria de boscos catalans acumulen grans quantitats de biomassa que són combustible per a la propagació d'incendis. Moltes masses forestals són avui un polvorí a punt d'encendre's, que se salven molt sovint gràcies a la rapidesa en l'extinció. Les Gavarres, l'Albera, el massís de Cadiretes o l'Alta Garrotxa són alguns dels exemples que reiteradament il·lustren un problema latent, que es posa de manifest quan hi ha un gran incendi forestal com el que va començar diumenge a la Jonquera. Per això, ahir la gran preocupació era que les flames no arribessin a creuar el límit amb l'Alta Garrotxa.

Falta, des de ja fa molts anys, una política global i amb recursos respecte a la gestió forestal, atenent l'interès general. Avui cada propietari fa la guerra pel seu compte tant com pot, que majoritàriament és menys del que convindria. S'han deshabitat els espais naturals i s'han perdut activitats que directament generaven tallafocs. L'agricultura i la ramaderia, per exemple. Els camps de conreu i les zones de pastura evitaven tradicionalment la propagació del foc: d'una banda es tracta d'espais oberts que aturaven l'incendi, i de l'altra el bestiar consumia la biomassa que ara s'acumula. Aquest equilibri fa gairebé mig segle que es va començar a esquerdar, i la tendència s'ha accentuat en les últimes dècades. Jordi Monge, tècnic forestal que ha treballat amb ADF, Bombers de la Generalitat i Agents Rurals, reclama que “cal fomentar polítiques de productivitat al bosc, i també cal entesa política per afrontar les tasques de prevenció, perquè des del punt de vista tècnic ja existeixen”.

Una política que massa sovint ha anat lligada a una visió social que entén el bosc com el paradigma del medi ambient i l'ecologia. Una visió excessivament urbana del bosc, gairebé equivalent al jardí de la ciutat, on l'arbre esdevé un element intocable. Així, s'oblida que una correcta gestió forestal és vital per a la bona salut del bosc i dels elements que en formen part.

Integració del foc

Dins aquesta visió, el foc té un caràcter nociu, com si sempre fos devastador com ha estat ara a l'Alt Empordà. I s'oblida que és un dels quatre elements clàssics de l'antiguitat, juntament amb l'aigua, la terra i l'aire. Monge recorda que “el foc és una eina de gestió del territori, l'enemic no és el foc, sinó l'incendi descontrolat”. Castellnou va en la mateixa direcció: “El foc és natural, inherent als ecosistemes, i segons com hi interaccioni pot ser bo o dolent.” Fent un pas més en aquesta línia, el tècnic del GRAF Edgar Nebot recordava fa uns quants dies que “el gran repte ara és la gestió d'incendis”.

Així, es pretén un doble objectiu. Un dels reptes és evolucionar cap a una gestió del foc que no impliqui l'extinció sistemàtica, tal com passa actualment. En alguns casos, un foc de petites dimensions pot servir per netejar el sotabosc i així evitar l'acumulació de combustible que afavoreix un augment d'intensitat de futurs incendis. Així també es guanyarien zones on els bombers podrien treballar de manera segura i atacar focs de més importància i molt més devastadors. En aquest sentit, ja s'han fet cremes prescrites en diversos espais.

El segon objectiu és integrar el foc en la planificació territorial i forestal, preveient períodes de retorn d'incendis en dissenyar infraestructures, tal com ja es fa amb les riuades i inundacions. En aquest sentit, els bombers ja preparen una guia que s'ha de convertir en un codi tècnic forestal en què s'incloguin punts d'aigua, camins, espais oberts i tots els elements que ajudin a l'extinció.

Un altre dels punts a millorar és el funcionament intern dels sistemes d'emergències durant els grans incendis. Actualment bona part de les decisions les pren el comandament Delta 0, un dels màxims responsables de la gestió en els incendis. Aquesta estructura, molt jerarquitzada, evita decisions més col·legiades entre els diversos cossos.

On son els bombers?

En un foc forestal, com el que està cremant aquestes hores a l'Alt Empordà,  frases que més s'escolten, i que sobretot més s'escriuen per les xarxes socials són del tipus: "falten bombers" "o no hi havia cap bomber", o "Perquè no venen més bombers".
Però anem a pams i veure'm que no tot és tant fàcil.
A Catalunya per aquest estiu, hi ha un total de 158 parc de bombers, amb una plantilla reforçada que suposa  uns 6.500 bombers. Evidentment no tots treballen cada dia. I pel que fa als camions, diria que n'hi han uns 300 destinats als incendis forestals, dels gairebé 800 vehicles de diferents tipologies.
En un incendi has d'optimitzar els recursos que tens, s'ha plantejar una estratègia, no pots enviar els 300 camions de tot Catalunya de cop.
I com es treballa en un incendi? Quan un camió arriba a un incendi, s'emplaça en un lloc. El segon camió que hi arriba, l'abasteix d'aigua i potser el tercer fa el mateix, donant aigua al segon i al primer. És a dir, cal sempre, com a mínim, que un camió faci de "noria" i vagi subministrant aigua. Depen de l'aigua que es tiri, un camió de bombers, pot portar aigua per uns 20 minuts (és una dada que cal agafar amb pinces, però és per posar un exemple), per tant cal que sempre tingui un altre camió per no deixar als que estant treballant al front sense aigua.
Si el primer camió de bombers que hi arriba troba un punt de subministrament d'aigua a prop (ja sigui un hidrant, una bassa, una piscina, etc), doncs tenim aigua "assegurada" per hores. Si no és així, a vegades, el camió que fa la "noria" pot estar fins a 15-20 minuts d'un punt d'aigua (recordem que s'està al mig del bosc i que cal baixar a trobar un punt d'aigua). Per tant, cal que hi hagi una bona nòria de camions que funcionin correctament.
Això ho explico, perquè molta gent, diu: "aquell camió està allà parat" o "aquell camió no para d'anar amunt i avall quan allà hi ha un altre incendi". Error! "Aquells camions" estant donant aigua i per tant, la seva funció és molt important.
També molta gent comenta: "podrien venir tots els camions de Catalunya". Error! No es pot destinar tots els bombers en un sol incendi forestal, ja que en situació de risc, és possible que es pugui declarar un incendi en un altre lloc, en una altra banda del país, i per tant, cal que tot el territori estigui ben cobert. A més, cal tenir present, que durant l'estiu, a més d'incendi forestals, es poden donar altres tipus de serveis, i per tant, cal assegurar-se que pots respondre a tot. És com un partit de futbol: uns defensen i els altres ataquen. Avui s'està atacant a l'Alt Empordà, però també s'està defensant el Vallès, la Noguera o la Terra Alta, per exemple.
El mateix passa amb els mitjans aeris. "Com és que no envien tots els helicòpters?", diu sovint molta gent. El nombre d'efectius, que son una quarantena a tot Catalunya (entre helicòpters bombarders, ava's i hidroavions), i no es poden enviar tots de cop, perquè s'ha de cobrir tot el territori. A més, tampoc es poden  fer volar tots de cop, perquè cada "x" hores, els aparells i el personal, necessiten aterrar i descansar per normativa. És a dir, si fem volar a tothom alhora, ens trobarem un moment que tothom, haurà de descansar i ens trobarem amb 0 aparells volant. I finalment s'ha tenir en compte, que a vegades per diferents factors, com el vent o el fum, dificulten la tasca dels mitjans aeris i tampoc poden volar.
I ja per acabar, també s'ha de tenir present les característiques del foc.En el cas de l'Alt Empordà, estem parlant d'un GIF, d'un Gran Incendi Forestal. Amb aquestes sigles, es coneix aquell incendi que es propaga amb velocitat i intensitat i longitud de la flama que supera la capacitat d’extinció. És a dir,  són aquells incendis que no es deixen apagar, ja pots enviar tots els bombers del món, que no l'apagaràs. Cal admetre que hi ha moments que l’incendi no es pot apagar i has d'esperar algun factor (com canvi de vent, canvi d'orografia, canvi de vegetació, pluja, etc) per poder actuar en condicions estables d'extinció. A l'Alt Empordà, la velocitat de l'incendi era d'uns 6km/h. Cal tenir present, que una persona camina a una velocitat entre 4 i 5 km/h, per tant, ja pots córrer si vols atrapar la flama, o pitjor, apreta a córrer, no fos cas que la flama t'atrapi a tu. 
Resumint, que abans de dir, "on són els bombers?" o "falten bombers!", penseu realment per què no hi són (que en el fons, si que hi són, però en un altre lloc, o atacant o defensant...) 


-

Reforestació?

Crema l'Alt Empordà i ja estan les crítiques de sempre a tort i a dret a polítics, bombers, voluntaris, etc...Això ho analitzaré més endavant.

El que vull comentar ara és una iniciativa que ha sorgit a través de les xarxes socials i que porta per títol:

#1català1arbre

http://uncatalaunarbre.wordpress.com/

Aquest és el correu que he enviat als responsables. 

(el 99% del text no és meu, ho vaig copiar en un anterior article, d'un brigadista de Castelló, però que comparteixo al 100%):

Felicitats per la iniciativa. 

No sé quina és la vostra formació acadèmica ni la vostra professió, però en cas de no estar relacionats amb el bosc ni la natura, hauríeu de saber una sèrie de coses pel que fa a les reforestacions. 

Per fer reforestacions adients es recomana fer un estudi exhaustiu de les zones cremades, i veure com s’apliquen diverses mesures en cada zona per evitar  l’erosió, i per tant la pèrdua de sòl i la proliferació de plagues. Van en funció dels pendents, de les vessants de les muntanyes, de com ha afectat el foc a cada zona, de la resilència, de la recurrència, de la intensitat del foc, de període de l’any en què s’ha produït, i de quines eren les espècies dominants a grans trets.

No es pot anar lleugerament al bosc i plantar un arbre allà on ens vingui de gust.

De moment el més important després d'un foc, és evitar la pèrdua de sòl i que els tècnics facin plans correctes de reforestació, els quals, en funció de diversos factors seran fets –o deurien ser fets- en funció de les característiques fisico-químiques i geomorfològiques del sòl i el territori que l’envolta.

Moltes vegades, és millor deixar que la pròpia naturalesa es regenere de manera espontània i ajudar a l’assistència a la rehabilitació natural d’espècies que no proliferen o han sigut desplaçades per les piròfiles. Un error és anar a plantar pins, sense seguir les etapes serials de la vegetació. Cal saber si és millor plantar una carrasca o un pi. 

Tot i així, cal tenir en compte també que no fer cap reforestació i deixar la naturalesa no és abandonar-la, ja abans de l'existència dels humans, la naturalesa ja és reforestava tota sola. 

Espero que us poseu en contacte amb experts i us deixeu assessorar.

Sols el poble, salva el poble...